Tots hem patit dies dolents, moments en els que no tenim ganes de fer res o situacions en les que tot sembla que ens pesi massa. Més d’una vegada ens hem sentit abatuts, melancòlics, tristos… Qualsevol persona podria anomenar diferents adjectius per descriure un estat emocional i sovint, físic també, en el que es barregen diferents estats, sensacions, però que sovint esdevé protagonista la tristesa.

Si ens preguntem què es la tristesa, amb més exactitud o menys, amb més explicacions o menys, a la meva manera o a la de l’altre, tots podem explicar el que és, i ho podem explicar perquè senzillament, ho hem experimentat, és a dir, som capaços d’aportar definicions experiencials.

La tristesa és una emoció, com ho es la ràbia, l’alegria o la por. Les emocions són funcionals, és a dir, serveixen per alguna cosa. Són reaccions determinades a les circumstàncies ambientals, són canvis produïts d’una manera gairebé automàtica, i que es caracteritzen per la seva temporalitat.   Aquestes reaccions tenen una base constituïda per canvis fisiològics que venen acompanyats de cognicions tals com pensaments, creences, etc. que condicionen la nostra manera d’interpretar la realitat.

Donat el caràcter adaptatiu i funcional de les emocions, podem considerar que existeixen emocions agradables i desagradables, i no pas positives i negatives, ja que inclús les desagradables tenen un sentit de ser. La tristesa sovint es considera desagradable, no ens agrada sentir-nos d’aquesta manera, la societat tampoc ens ajuda, ja que el que impera és un desig d’aconseguir un estat intern d’alegria, positivisme, eufòria, estar bé.. és a dir, ens sentim obligats a ser i sobretot, a sentir-nos feliços.

Així doncs, de què em serveix estar trist? Segur que sentir pena, soledat o sentir-me abatut em serveix d’alguna cosa?

La tristesa sovint sorgeix davant la pèrdua d’algú o d’alguna cosa, o bé, amb el cansament davant de situacions complicades, com per exemple amb estats d’indefensió apresa. En aquests moments, la tristesa ens obliga primerament a parar, sentim la necessitat de no fer res, és a dir, ens centrem en nosaltres mateixos. Aquest fet ens porta a la reflexió, a un retrobament amb  els nostres pensaments i sentiments, amb el nostre mon intern. Aquest espai que creem sorgit d’un estat de tristor, ens ajuda a la reintegració, a l’encaix de diferents peces d’un puzle que requereix li donem un sentit, i aquest sentit únicament és possible trobar-lo mitjançant la quietud, la reflexió i l’acceptació dels nostres esdeveniments interns. Per tant, la tristesa en quant a emoció, ens permet fer un procés d’adaptació a noves circumstàncies, a noves maneres d’interpretar i viure la realitat.

Podem parlar de la tristesa com a problema? Quan tenim un estat on la tristesa, el negativisme, la pena.. s’instauren de manera permanent en el temps i ens limiten el nostre dia a dia, ens obstaculitzen o no ens permeten dur una vida satisfactòria, podem parlar d’un estat depressiu el qual requereix una mirada diferent, i per tant una intervenció. La tristesa com a tal no hauria de requerir intervenció, ja que únicament requereix ser viscuda, ser sentida, ser escoltada i com a molt, ser acompanyada.

Un estat depressiu que no hem de confondre amb patir una depressió, pot requerir un acompanyament diferent, on una mirada externa ens ajudi a connectar amb la causa del nostre estat i ajudi a recompondre’ns per tal de reinterpretar la nostra realitat.

 

Marta Obiols

Psicòloga especialitzada en Clínica i Salut