BLOG

Reconectar

martaobiols2014

Mi voz interior - Inspirulina.com

Los terapeutas, en nuestro trabajo, estamos entrenados y habituados a escuchar a la persona que viene a terapia. Lo hacemos con atención, con apertura, con escucha activa y respetuosa. Cada encuentro con el dolor, el desconcierto o la angustia del paciente supone estar abierto a cualquier experiencia que se presente, interna o externa, con actitud de curiosidad para poder iniciar un camino de exploración que permita el acogimiento desde la observación, desde la calma, para de esta manera poder ofrecer una acompañamiento adecuado a la persona que acude a terapia.

Ante esta reflexión respecto a la relación terapéutica con el otro, me conecta con la relación que establecemos con nosotros mismos, con nuestro dolor y con nuestro sufrimiento. Somos capaces de establecer esta apertura, este respeto y este acogimiento a la parte de nuestro interior que se equivoca, que sufre? Somos capaces de acompañarla igual? Podemos ser, ante todo, afectuosos con nosotros mismos, con nuestros errores, con nuestra angustia, con nuestro pasado…?

Quizás en algún momento podemos conectar con alguna situación que hayamos acompañado, consolado, escuchado a otro (un amigo, familia, un hijo, compañero, un animal..) y trasladar esta disponibilidad y apertura hacia nosotros mismos.

Poseemos un acompañante interno comprensivo,  afectuoso, sabio, simplemente dejamos de oírle en algún momento…

VINCLES

martaobiols2014

Resultado de imagen de relaciones

 

El  moment en que dues persones inicien una comunicació, una interacció, una transacció… es dona la possibilitat de crear-se un nou vincle. I un nou vincle que és? Una nova relació? Una amistat? Un contracte?….

Podríem dir que si, que pot arribar a ser totes aquestes coses, però si portem la mirada una mica més enllà, ens podrem adonar que en realitat es un nou ESPAI. Un espai personal, lliure, obert entre dues persones, on les normes i els límits venen donats per la particularitat, la privacitat i la intimitat d’aquestes persones.

Aquests espais no son immòbils, ni fixes, son espais que es poden construir, reconstruir, co-construir en cada interacció, en cada diàleg, en cada conversa i en cada vivència.

Relaxar-nos en els vincles es de les millors experiències a nivell humà que podem tenir. Si pensem una mica en les relacions de les nostres vides, potser podem observar com a vegades i depenen amb qui,

  • ens mantenim alerta, pendents de l’altre, del que pugui dir o fer.
  • O estem disposats a adaptar-nos a l’altre per tal de mantenir el vincle..
  • O arribem a tenir por d’estar amb l’altre, i la tensió interna es terrible
  • O estem allà però como si no hi fóssim, hi som però no hi volem ser

 

Això vol dir que :

  • Ens defensem
  • Ens perdem a nosaltres mateixos
  • Ens bloquegem o congelem
  • Ens neguem els nostres desitjos

 

Totes aquestes posicions i actituds no ens permeten relaxar-nos, però si les podem prendre com a punt d’origen i de partida per tal de revisar-nos, obrim la possibilitat a decidir si realment volem sentir-nos així o ens volem construir un altre tipus de vincles amb els demés.

I QUI SOC JO?

martaobiols2014Deja un comentario

ojo-observador1

Aquesta pregunta ens l’haurem fet moltes vegades, o potser ni tan sols ens la fem, ja que pensem que ho sabem molt bé com som. Si et faig aquesta pregunta: Tu qui ets?” que em contestaries? Soc en Joan, o la Maria, soc arquitecte, soc mestressa de casa… Soc simpàtic, soc decidit, amable, insegur, independent, carinyós….. Podríem estar una bona estona escrivint adjectius sobre el que pensem que som, sobre la nostra identitat.

Però voldria anar una mica més enllà, perquè no som únicament tot això, som alguna cosa més. I diràs : Però que dius? Què més?. Doncs som més que adjectius, qualificatius que es mouen entre el positiu i el negatiu, entre la fortalesa i la debilitat, entre l’acceptable i l’inacceptable…

Et proposo que facis un petit exercici:

Seu còmodament i tranquil.lament comença a mirar al teu voltant, si estàs a l’aire lliure, mira els núvols, el cel, els arbres, cotxes, etc… Si ets a un espai tancat, mira les parets, cuadres, objectes, mobles, cadires, etc.. Observa que mirar l’exterior no requereix cap esforç especial.. Tenim consciència que existeixen núvols, parets… i que nosaltres som observadors d’ells.

Ara adonat de les sensacions físiques del teu cos, la panxa, al pit, les cames, qualsevol senyal física que et cridi l’altenció, formigueig, tensió, etc. És fàcil, ets observador de les sensacions del cos.

Ara mira els pensaments que apareixen en la teva ment, és fàcil, qualsevol pensament serveix, potser et venen imatges, potser son sentiments, potser records o coses a fer… Solament els has d’observar. Sense esforç i amb espontaneïtat pots mirar els pensaments que sorgeixen i se’n van.

Llavors, pots ser observador dels núvols, pots ser observador de les sensacions del cos, pots ser observador dels teus pensaments o sentiments, d’una manera natural podem ser testimonis de tots aquests esdeveniments. Per tant, si estic observant-los, vol dir que jo no soc aquests esdeveniments, o jo soc els núvols? O les parets?

Prendre consciència del testimoni i l’observador que som, ens aporta llibertat i distància vers les nostres angoixes, preocupacions, realitats…. Som molt més que la realitat que experienciem, jo no soc els meus pensaments, ni les meves sensacions físiques, ni les meves emocions, hi ha algú darrera que es capaç d’observar sense identificar.

Nuestras huidas

martaobiols2014Deja un comentario

El-mundo-es-una-huida

Tenemos la capacidad de conectar con personas con las que nos encontramos bien, nos entienden, las entendemos, los sentimientos, las razones o las emociones fluyen naturalmente y parece que todo sea más fácil..

Y en cambio tenemos la misma habilidad para estar con personas con las que nos es más difícil estar, nos enfadan, nos ponen de mal humor, a veces estamos bien, pero otras nos crispan, no las soportamos… Son realmente estas personas las que son inadecuadas, o incluso insoportables? Porquè yo no tolero determinadas actitudes en una persona y mi amigo, con el que tengo una fantástica relación y conexión, no le afecta tanto?

Las relaciones interpersonales funcionan como espejos mutuos donde proyectamos en el otro nuestros deseos, nuestras carencias, nuestros anhelos… Pero también los aspectos de nosotros mismos que no queremos ver y que se nos muestran en el otro como algo desagradable que nos provoca aversión.

Y con la misma intensidad que sentimos este malestar hacia el otro, también lo sentimos hacia nosotros mismos. Ante la aversión, ante lo desagradable, ante lo molesto, ante el malestar solemos adoptar un mecanismo automático: la huida, es decir, la EVITACIÓN.

Esta huida ante el otro puede hasta parecer lógica e inteligente: “para que voy a estar donde no me apetece? Para que voy a aguantar a quien no me gusta?…”. Pero que pasa cuando lo que no nos gusta nos acompaña a donde vamos, aparece intermitentemente, nos coge por sorpresa, no lo podemos controlar… La evitación funciona para que no nos escuchemos a nosotros mismos, y es ahí cuando lo que no queremos ver en nosotros lo vemos en el otro.

Preguntémonos cuando lo que no me gusta del otro, quizás en algún momento yo también lo he manifestado. Y sobretodo, como me siento observando esto? Hablar del otro es fácil, pero, hablar de uno mismo?

Lo contrario a la evitación es la ACEPTACIÓN. La observación y aceptación de nosotros mismos en su totalidad, en toda su riqueza, la agradable y la desagradable, la que nos provoca bienestar y la que nos provoca malestar, es un mecanismo que requiere entrenamiento y constancia, ya que la huida y la evitación son automatismos que como tales funcionan con la instantaneidad.

Marta Obiols

 

I PERQUÈ NO ENS ENTENEM??? (I)

martaobiols2014Deja un comentario

 

Resultado de imagen de comunicacion pareja

La comunicació és present de manera contínua i permanent.

Com pot ser que a vegades amb gent propera a nosaltres, amb la que no té perquè existir una mala relació o inclús hi ha estimació i bona voluntat, tot intentar-ho de moltes maneres, no hi ha manera d’entendre’ns, és a dir, o no tenim la sensació de que ha arribat el que volem dir, o l’altre ens parla d’una altra cosa.. és a dir: NO ENS ENTENEM!!! Perquè a vegades és tan difícil comunicar-nos amb l’altre??

La COMUNICACIÓ es present de manera contínua i permanent, ja sigui perquè ens comuniquem amb l’altre, ja sigui perquè ens comuniquem amb nosaltres mateixos. És l’instrument que tenim per connectar amb l’altre, i aquest instrument ens pot oferir un bon resultat o un mal resultat. És la base de qualsevol actuació i qualsevol objectiu.

El fet de comunicar no és únicament verbal, sinó que també és visual, auditiu, gestual, etc.. La comunicació obre canals que permeten l’intercanvi, ja sigui d’informació, d’interessos, d’objectius comuns, de sentiments, emocions, etc..  Quan aquests canals no flueixen, s’origina sovint el conflicte és a dir, el no enteniment, ja sigui perquè els canals no s’han establert, ja sigui perquè estan mal traçats.

El primer que ens hem de preguntar és si tenim uns espais creats per tal de poder facilitar la comunicació amb l’altre. Aquests espais no són únicament físics, sinó també temporals, organitzacionals, etc. Sovint sorgeixen problemes per culpa de no haver parat per parlar en el moment adient i anem resolen sobre la marxa sense dedicar-nos-hi amb atenció.

Es important ser conscients que necessitem parar i parlar, preguntar, escoltar, opinar, intercanviar, acabar converses, tancar temes… ja sigui amb l’altre o amb nosaltres mateixos. El ritme accelerat que portem avui en dia, ens permet molt poc parar, per aquest motiu sovint necessitem fer un acte de voluntat per tal de trobar un espai únicament per comunicar-nos. Ens estem acostumant a resoldre situacions, malentesos, conflictes, a través de missatges, de Watsups.. Ja és habitual discutir mitjançant mails, en converses de dos minuts aprofitant que vaig a la feina, etc. i això no és suficient, ja que són canals incomplets on sovint serveix per dir alguna cosa, però no per escoltar l’altre, no per percebre´l, no per dedicar-nos-hi. Aquests canals no suporten bé els silencis, les pauses, la reflexió, tots aquells elements que enriqueixen la  comunicació.

I perquè es tant important tot això si ho puc arreglar en 5 minuts i més ràpidament???? Perquè tots aquests elements ens connecten a l’altre, ens uneixen, ens ajuden a sortir de nosaltres, del nostre egocentrisme:  no és únicament el que JO haig de dir, sinó també el que diu l’altre.

En breu, en un segon blog, seguirem tractant el tema de la comunicació, centrant-nos en què comuniquem i com ho fem.

Marta Obiols

 

I SI FAIG TERÀPIA….?

martaobiols2014Deja un comentario

2013-07-01-olemiblog

Poder tenir un espai nostre sustentat per un bon vincle terapèutic, en el que podem ser i mostrar-nos tal com necessitem, podem expressar les nostres inquietuds, ja siguin profundes o banals, es ja de per si, una millora terapèutica

Tots en algun moment hem estat tristos durant temps, ens hem sentit apàtics, ens hem notat nerviosos, preocupats, etc.. Davant d’aquestes situacions o aquests malestars, busquem alleugerar-nos d’alguna manera… Si es un dia aïllat, ho qualifiquem com “un mal dia”, però i si s’allarga en el temps…. Què fem?

Doncs parlem amb amics, amb la família, compartim les preocupacions, etc.. busquem d’entre els consells i les paraules benintencionades alguna solució, alguna llum que ens ajudi a continuar o ens mostri algun camí possible.

També es habitual que ens trobem un bon dia en alguna llibreria fullejant llibres a la secció d’autoajuda, benestar personal, filosofia…. I segurament també comprarem l’últim èxit en aquest camp, o aquell llibre que ens han recomanat i que al nostre amic li va funcionar tan bé.

La majoria de les vegades, aconseguim passar la tempesta i seguir… Però a vegades tot intentar trobar-nos millor, no ho aconseguim…

Compartir els problemes, llegir per ampliar i aprofundir en coneixements, entendre el que ens passa, és a dir, esforçar-nos per no patir, són eines i maneres que molts cops ens serviran per anar passant el nostre dia a dia o traspassar una època baixa. Totes elles, formen part del repertori humà: és necessari compartir els nostres estats emocionals, és necessari no sentir-nos sols en el dolor, és necessari sentir que ens comprenen, és necessari donar sentit al patiment i entendre perquè ens comportem com ho fem, i tot això ho aconseguim mitjançant la xarxa humana de la que formem part i la informació que tenim a la nostra disposició.

Quan no aconseguim sortir de l’espiral de la preocupació, de l’ansietat, quan no sabem gestionar l’estrès.. és a dir, quan el patiment s’instaura a la nostra vida, sovint necessitem una ajuda extra, externa, algú que tingui una determinada distància, és a dir, un professional, un psicòleg o un terapeuta especialitzat en les dolències de l’estat d’ànim, de les emocions, de les motivacions….

Però jo no estic boig!!!

El concepte de “bojeria” és un concepte cultural que arrosseguem en el nostre ideari social. Un professional tot i que la seva especialitat el capacita per tractar la salut mental, bàsicament acompanya el malestar personal, anímic, emocional… de la persona. El concepte de malestar emocional, anímic o psíquic és un continu que va de menys a més i on el concepte temps funciona com un botó que gradua la profunditat del malestar.

Poder tenir un espai nostre sustentat per un bon vincle terapèutic, en el que podem ser i mostrar-nos tal com necessitem, podem expressar les nostres inquietuds, ja siguin profundes o banals, es ja de per si, una millora terapèutica. Sovint la solució no ve en forma de paraules, sinó que necessita un espai per ser mostrada, on gràcies a l’expressió i interpretació del que no es diu, se’ns obren camins de possibilitat que abans no havíem contemplat.

Marta Obiols

PATEIXO ANSIETAT?: QUE PUC FER?

martaobiols2014Deja un comentario

images (4)

No puc mes… No suporto anar a treballar.  .Estic dels nervis..  Estic esgotada i ja no aguanto més… Dormo malament…  No se quina decisió prendre…  No em puc concentrar…

Segur que alguna d’aquesta frase ens es familiar, o bona part d’elles… Sota aquestes expressions s’amaga un estat anímic conegut com ANSIETAT.

L’ansietat ve definida com un estat mental que es caracteritza per una gran inquietud, una intensa excitació i una extrema inseguretat. Tots podem identificar moments al nostre dia a dia o èpoques a la nostra vida en les quals ens hem sentit nerviosos, angoixats, preocupats…

Es normal patir ansietat?

L’ansietat es un mecanisme d’adaptació natural que ens possibilita l’afrontament de situacions d’estrès. Un cert nivell d’ansietat es necessari per tal de gestionar les dificultats. Però quan apareix el problema? Quan aquests pics d’ansietat necessaris es converteixen en un estat ansiós de base, el qual ens fa percebre i interpretar el nostre dia a dia d’una manera significativament diferent, arribant inclús a desenvolupar diferents trastorns.

Quins son els principals trastorns d’ansietat?

  • Trastorn de pànic: Es tracta de l’aparició d’episodis d’ansietat extrema sense causa aparent o es pot arribar a pensar que es pot morir. Es tracta de la sensació intensa de por.
  • Trastorn fòbic: En aquest trastorn l’ansietat pren forma en un objecte concret, ja sigui una situació, un objecte, etc. com la fòbia a volar, a sortir al carrer, a llocs tancats, etc.
  • Trastorn Obsessiu Compulsiu: En aquest cas, davant l’aparició d’obsessions recurrents, tals com pensaments, la persona desenvolupa conductes compulsives per tal de calmar l’obsessió.

A mi em passa això!! I què puc fer?

Ja sigui perquè sents un malestar continu o ja sigui perquè t’identifiques amb la simptomatologia d’algun trastorn, el primer que hem de fer és consultar amb professionals que ens puguin ajudar a comprendre com hem arribat a aquest punt i com podem aprendre a gestionar aquesta ansietat, que haurà de passar per la interpretació i l’afrontament que fem de les dificultats.

També es possible que pensem que no estem tan malament si no patim un trastorn oficialment diagnosticat, i per tant, podem anar seguint la nostra vida.. Però no ens acabem de trobar be, ens sentim angoixats, altament preocupats, i sobre tot, tenim una estranya sensació interna de descontrol emocional. .

Des del camp de la psicologia i el benestar personal, sabem els diferents camins i les diferents formes en que es mostra l’ansietat i com pot arribar a ser de limitant quan passa a prendre el control. Tenim diferents tècniques i un ampli ventall interventiu per tal de fer front i capacitar a la persona en la gestió i construcció de les dificultats.

Marta Obiols

Psicòloga especialitzada en Clinica i Salut

TRISTESA O DEPRESSIÓ: ADAPTACIÓ O PROBLEMA?

martaobiols2014Deja un comentario

foto-tristeza

Tots hem patit dies dolents, moments en els que no tenim ganes de fer res o situacions en les que tot sembla que ens pesi massa. Més d’una vegada ens hem sentit abatuts, melancòlics, tristos… Qualsevol persona podria anomenar diferents adjectius per descriure un estat emocional i sovint, físic també, en el que es barregen diferents estats, sensacions, però que sovint esdevé protagonista la tristesa.

Si ens preguntem què es la tristesa, amb més exactitud o menys, amb més explicacions o menys, a la meva manera o a la de l’altre, tots podem explicar el que és, i ho podem explicar perquè senzillament, ho hem experimentat, és a dir, som capaços d’aportar definicions experiencials.

La tristesa és una emoció, com ho es la ràbia, l’alegria o la por. Les emocions són funcionals, és a dir, serveixen per alguna cosa. Són reaccions determinades a les circumstàncies ambientals, són canvis produïts d’una manera gairebé automàtica, i que es caracteritzen per la seva temporalitat.   Aquestes reaccions tenen una base constituïda per canvis fisiològics que venen acompanyats de cognicions tals com pensaments, creences, etc. que condicionen la nostra manera d’interpretar la realitat.

Donat el caràcter adaptatiu i funcional de les emocions, podem considerar que existeixen emocions agradables i desagradables, i no pas positives i negatives, ja que inclús les desagradables tenen un sentit de ser. La tristesa sovint es considera desagradable, no ens agrada sentir-nos d’aquesta manera, la societat tampoc ens ajuda, ja que el que impera és un desig d’aconseguir un estat intern d’alegria, positivisme, eufòria, estar bé.. és a dir, ens sentim obligats a ser i sobretot, a sentir-nos feliços.

Així doncs, de què em serveix estar trist? Segur que sentir pena, soledat o sentir-me abatut em serveix d’alguna cosa?

La tristesa sovint sorgeix davant la pèrdua d’algú o d’alguna cosa, o bé, amb el cansament davant de situacions complicades, com per exemple amb estats d’indefensió apresa. En aquests moments, la tristesa ens obliga primerament a parar, sentim la necessitat de no fer res, és a dir, ens centrem en nosaltres mateixos. Aquest fet ens porta a la reflexió, a un retrobament amb  els nostres pensaments i sentiments, amb el nostre mon intern. Aquest espai que creem sorgit d’un estat de tristor, ens ajuda a la reintegració, a l’encaix de diferents peces d’un puzle que requereix li donem un sentit, i aquest sentit únicament és possible trobar-lo mitjançant la quietud, la reflexió i l’acceptació dels nostres esdeveniments interns. Per tant, la tristesa en quant a emoció, ens permet fer un procés d’adaptació a noves circumstàncies, a noves maneres d’interpretar i viure la realitat.

Podem parlar de la tristesa com a problema? Quan tenim un estat on la tristesa, el negativisme, la pena.. s’instauren de manera permanent en el temps i ens limiten el nostre dia a dia, ens obstaculitzen o no ens permeten dur una vida satisfactòria, podem parlar d’un estat depressiu el qual requereix una mirada diferent, i per tant una intervenció. La tristesa com a tal no hauria de requerir intervenció, ja que únicament requereix ser viscuda, ser sentida, ser escoltada i com a molt, ser acompanyada.

Un estat depressiu que no hem de confondre amb patir una depressió, pot requerir un acompanyament diferent, on una mirada externa ens ajudi a connectar amb la causa del nostre estat i ajudi a recompondre’ns per tal de reinterpretar la nostra realitat.

 

Marta Obiols

Psicòloga especialitzada en Clínica i Salut

 

 

 

LA MIRADA INTERIOR: EL CAMÍ DE L’AUTOESTIMA

martaobiols2014Deja un comentario

autoestima

LA MIRADA INTERIOR: EL CAMI DE L’AUTOESTIMA

Sovint ens preguntem com és possible que ens afecti tant el que pensen de nosaltres, que podem fer per no posar-nos nerviosos si el nostre cap ens fa una pregunta que no podem contestar, o com es que tot i ser persones formades, preparades i amb recursos, sovint ens veiem insignificants, perduts o poc capaços.

La consciencia que tenim de nosaltres mateixos ens diferencia de la resta d’éssers vius. Aquesta consciència ens permet donar-nos valor en base a creences, vivències, i experiències de vida que fem sobre la nostra vàlua personal.

Acceptar-nos o refusar-nos, agradar-nos o desagradar-nos, mirar-nos críticament o amorosament, pot acabar sent una font de dolor que ens copsi d’una manera profunda i negativa. La nostra mirada interior, pot obrir una porta cap a un diàleg amb nosaltres mateixos que pot ser enriquidor i constructiu o limitant i devastador.

L’autoconcepte que tenim de nosaltres mateixos, posa en joc aspectes tals com l’auto-confiança, el respecte per un mateix, l’amor propi, la vàlua personal, el sentit d’eficàcia personal,  la congruència amb els propis valors, etc.. Es  a dir, bàsicament, sentiments de capacitat i sentiments de valorització. Aquests sentiments actuen com a filtres en la manera com interpretem la realitat, i per tant en la manera com construïm la nostra vida. Els events interns tals com els pensaments, les emocions, les sensacions o les creences són bons indicatius per tal de mesurar el concepte que tenim de nosaltres mateixos.

Un aspecte important a ressaltar en les investigacions sobre l’autoestima ha posat de relleu el fet de com mirem les coses des de la perspectiva de l’altre, i en el procés de d’establir el rol de l’altre, prenem consciència que som objectes d’atenció, percepció i avaluació dels altres, és a dir, ens veiem a través de la mirada dels altres.

On  i quan s’origina l’autoestima? Els orígens de la qualitat de l’autoestima i la seva conformació ha estat àmpliament estudiada en el camp de la psicologia.

Carl Rogers, màxim exponent del corrent humanista, va centrar la importància del concepte de la autoestima en l’acceptació personal. L’individu centrat en el Jo ideal entès aquest com el concepte del jo que la persona voldria tenir i al que se li assigna una gran importància, entra en incongruència quan no viu experiències en concordança amb aquest Jo ideal, i per tant no s´observa perquè no s’agrada i conseqüentment, no s’accepta.

La gestació, formació i manteniment de l’autoestima es dona bàsicament durant el nostre desenvolupament, entès aquest com un contínuum al llarg de la vida:  la infància, adolescència, joventut i etapa adulta. Apareixen preguntes com “Qui soc? o Com soc?”, i per tal de respondre-les, hem de contactar amb nosaltres mateixos i establir la nostra vàlua i estimació pròpia. Durant la nostra vida anem fent avaluacions sobre nosaltres mateixos com a base d’intercanvis d’informació que es mantenen amb els nostres sistemes de referència: la família i la societat.

Centrant-nos en el context familiar, sovint ens trobem que tot i no haver patit greus traumes o carències notòries a la infantesa, esdevenim adults insegurs i poc confiats en nosaltres mateixos. Els missatges rebuts a edats primerenques, experiències tant apreses per aprenentatge propi com vicari, en entorns familiars o de referència, influencien directament el nostre autoconcepte. Exigències, excés de responsabilitat, sobreprotecció, respostes inadequades, falta de límits, excés de flexibilitat, etc. contribueixen a construir autoestimes insegures i pobres.

Rogers va postular, que una alta autoestima és el resultat d’haver estat educat en una família que no estableix dependència entre l’amor i l’obediència o èxit. És a dir, l’afectivitat no pot ser moneda de canvi. L’infant ha de poder percebre que l’amor i la contenció que rep per part dels seus pares o cuidadors, està per sobre de qualsevol altres qüestió.

El context social ajuda a mantenir mitjançant validacions en les etapes més adultes, el concepte gestat a la infància, i gràcies a factors imperants avui en dia tals com la productivitat, la competència, l’eficàcia professional, la suficiència, la perfecció, etc.. es contribueix a mantenir una autoestima pobre.

El motor d’un bon autoconcepte es la confiança, la seguretat, el respecte per un mateix. Quan patim baixa autoestima, s’estableix una dependència excessiva en la valoració dels demés fan de nosaltres, ja que la nostra pròpia valoració no ens es suficient per donar-nos resposta.

L’autoestima té un paper protagonista i fonamental en el desenvolupament psicològic de les persones. La resposta que donem a la vida, a les seves dificultats, obstacles o facilitats, es basa en el que pensem de nosaltres mateixos, i per tant en la nostra competència i la nostra eficàcia. Si no aconseguim assolir una autoestima adequada i positiva, ens aturem, quedem parats i perduts, esperant continuar davant la resposta que ens han donar els altres, i per tant insegurs dels nostres criteris ja que aquests no són els responsables de la nostra mirada.

I com puc assolir una bona autoestima? Primerament, començant un camí de significació, tornant la mirada cap a un mateix i no cap els altres, per d’aquesta manera donar-nos a conèixer qui som realment i poder enfocar-nos en els nostres propis valors i no als dels altres.

Sovint, les tendències adquirides són tan fortes i estan tan integrades, que per nosaltres mateixos no podem donar a la nostra mirada, aquest canvi de sentit i direcció. En aquests casos, l’ajuda d’un professional ens ofereix un acompanyament des de la comprensió sincera, una escolta activa des del profund respecte i una ajuda per tal de poder realitzar un reposicionament de la nostra auto-percepció. El fet que ara no siguem capaços de sentir-nos forts, segurs i confiats, no significa que no tinguem els recursos necessaris per tal de construir-nos internament sota uns altres filtres i uns altres prismes. La mirada externa d’un professional, ens pot ajudar a retrobar-nos amb nosaltres mateixos, acceptar-nos i establir-nos en l’autenticitat del nostre ser.

Marta Obiols

Psicòloga i Coach personal