BLOG

Quan no tenim un bon dia o ens sentim tristos, les persones del nostre entorn, els amics, la família, els companys de feina… el primer que ens diuen envoltats de bones intencions es: “Vinga anima’t! Pensa en un altra cosa! Alegra’t!”. Tot i que el que volen és veure’ns bé i desitgen el nostre benestar, el que passa la majoria de vegades, és que per una banda, ens comença a crear un cert estat d’estrès per tal “d’estar bé”, el que em de fer és estar contents, animats, feliços… però per altra banda, el que en realitat estem fent és anular les nostres sensacions i emocions sobre el que ens passa, és a dir, ens desconnectem de nosaltres per tal de satisfer als altres, però també fem extensible aquesta satisfacció a nosaltres mateixos, ja que el que se’ns ha ensenyat és que sempre hem d’estar bé.

Quan un nen petit, per exemple, plora perquè un altra li ha pres una joguina, el primer que se li diu és:”No passa res! No ploris per això que és una tonteria!”. O quan tenen por a la nit: “No has de tenir por.. no hi han bruixes, és una ximpleria!”. No volem dir que s’hagi de contemplar en excés als infants i provocar accions de sobreprotecció que tampoc no són positives per ells. Però realitzem una exemplificació un cert simplista i típica per tal que ens adonem com s’ha normalitzat en el nostre dia a dia i en el nostre llenguatge, l’evitació del que no sigui positiu.

Avui en dia, un temps on l’hedonisme viu grans moments, ens hem convertit en experts cercadors del plaer, del bon viure, de la felicitat i per tant experts també en la supressió del dolor, de la tristesa, de la malenconia.. o això és el que em arribat a creure, que realment podem suprimir les emocions no plaenteres. És fàcil anar a una llibreria i trobar títols tals com: “Como ser feliz” o “Kit para ser feliz”, “1000 ideas para ser feliz”. Tenim a l’abast nombroses opcions per tal “d’airejar-nos”, quan estem enfadats, o fer qualsevol altre cosa quan veiem que tenim un dia “fluix”. La societat ens ha fet experts per tal d’anular, despistar, mirar cap a una altra banda, qualsevol acció per tal de “no sentir”. Socialment és més acceptable riure que plorar. No és permès sentir, no ens permeten sentir, no ens permetem sentir.

A tots ens agrada sentir-nos contents, alegres, eufòrics, tranquils, etc. Aquest tipus de sensacions i emocions ens resulten agradables i molt plaenteres i quan les sentim ens agradaria fer-ho d’una manera completa i intensa. Sentir-nos tristos, enfadats, enrabiats, apagats, xafats.. no ens agrada. Però amb el que no comptem és que per tal de sentir completament les emocions positives també hem de ser capaços de sentir les que no ho són tant. De la mateixa manera que donem espai a l’alegria, hem de donar el mateix espai a la tristesa. Evitar o ignorar la tristesa, per exemple, fa que minvi l’espai per l’alegria, perquè totes formen part de la vida i són inherents a l’ésser humà. Ser capaços de trobar o inclús crear el nostre espai per plorar, ens dona i ens atorga amplitud per tal de mirar cara a cara qualsevol emoció, i per tant, per mirar-nos a nosaltres mateixos.

“Anestesiar” les emocions incòmodes sembla que ens ajuda, però ho fa únicament durant una estona, perquè si no els donem cabuda, correm el perill que surtin d’una manera insana.

Les emocions són com el corrent d’un riu, i com a tal necessiten una via de circulació. Si col·loquem pedres per tal de parar el riu, potser quedarà estancat durant un temps, però si el corrent és prou fort, trobarà la manera de passar entre les pedres i si és necessari, les passarà amb força.

Cadascú pot trobar la seva manera d’escoltar-se i deixar-se sentir per tal d’aprendre la manera més adequada de donar cabuda a qualsevol emoció. Des de la psicoteràpia o des del Coaching, donem ajuda, suport i acompanyament en aquest procés, ja sigui quan la persona sent impossibilitat per fer-ho o es troba perduda i desconnectada de si mateixa, com quan les emocions negatives han aparegut amb força i han donat pas a estats com la depressió o l’angoixa.